Valencia en pie de GUERRA (Rádio Klara)
Parece que algo se mueve en la ciudad de la luz y la alegría.
El sábado 180.000 personas, hoy se rumorea que cerca de las 200.000… Lo verdaderamente asombroso es que van sólo cuatro días entre una convocatoria y otra… Algo se cuece en Valencia, a fuego lento, sin prisa pero sin pausa, con el optimismo cauto del que se sabe cargado de razones. La Valencia que fue capital de la II República, la Valencia vieja de Josep Renau, Blasco Ibañez y Ovidi Montllor; republicana, laica, antifascista. Esa Valencia contemporánea que baila a ritmo de Obrint pas y tararea a Los Chikos del Maíz, esa Valencia dolida, acomplejada, llena de cicatrices profundas… Esa Valencia valiente que comienza a despertar de su pueril letargo de verbena fallera y paella los domingos. Se veía venir que dijo el ciego.
Los chanchullos, los pelotazos y las construcciones faraónicas se han dado de bruces con la realidad: institutos sin calefacción, colegios sin luz, profesores que no cobran su paga de navidad, bomberos con equipos del siglo pasado, médicos en calzoncillos… Nos han convertido en la Grecia del Estado Español, nadie nos supera ni en deudas ni en recortes. Somos Vangrecia. Lo vamos a ser también en la respuesta social a este atropello. El griterío de esta tarde no era más que el sonido de lo inevitable; la Historia está de nuestro lado, y la escriben los pueblos.
Valencia se escribe con V de Victoria.
Amb independència de les conseqüències que s’hi deriven, la de dissabte fou una jornada històrica al País Valencià: no és tots els dies que 150.000 persones surten al carrer per mostrar el seu rebuig frontal envers el despropòsit polític, econòmic i educatiu en el qual, el PP, ens està summergint a tots. Una manifestació no resoldrà absolutament res. Tanmateix, l’èxit aclaparador de la convocatòria és un símptoma inequívoc de que la gent comença a reaccionar. I això, en un País com el nostre, no és poca cosa. La situació és tant preocupant i precària que la societat valenciana, finalment, comença a despertar de la letàrgia en la qual ha viscut al llarg d’estos 17 anys de govern PPopular. De sobte, ens hem adonat que estem completament arruïnats i que no tenim armes per defensar-nos: ni un teixit industrial potent, ni sistema financer propi, ni capacitat productiva, ni consum intern, ni sistema educatiu de qualitat, ni governants capacitats, ni diners estalviats, ni institucions solvents, ni I+D… ni res de res que ens siga útil per fer front a la crisi. Això sí: tenim el record gloriòs de la Copa Amèrica i la visita del Papa; tenim el circuit urbà de Fórmula 1; tenim un Pont de les Flors, el manteniment del qual, ens costa anualment 496.000 euros; tenim –més ben dit, teníem!– un mític parc d’atraccions que hem hagut de malvendre per les pèrdues que generava; tenim un aeroport amb escultura milionària i sense avions; tenim una Ciutat de la Llum a les fosques; tenim la costa repleta d’urbanitzacions deshabitades… I tantes i tantes altres coses que ens havien de fer líders i rics. En els fons, per una vegada, Francisco Camps, González Pons i la resta d’artífexs de la nostra situació de fallida absoluta, no ens enganyaven: tenien raó! Ells s’han fet rics i nosaltres som líders. Líders en endeutament (més de 20.500 milions d’euros), líders en atur (22%), líders en fracàs escolar (més d’un 39%) i líders indiscutibles en corrupció (per a què donar dades…).
