Brigada Mixta

El nostre amic, company, mestre i brigadista d’honor J.J. Pérez Benlloch s’ha espolsat un magnífic article a l’Informatiu, sobre l’afer Garzón. Heus-lo ací:

«Tocar-li els collons al PP, furgant en el cas Gürtel, i furgar en els crims del franquisme han sigut sumàriament les causes principals de l’escandalosa persecució a que està sotmés el magistrat Baltasar Garzón»

«I a més a més demanen respecte, i fins i tot invoquen el patriotisme, com eixa simple de Leire Pajín, quan els hi canten les quaranta, com ha fet el president veneçolà Hugo Chávez. Puta misèria de justícia».

(per llegir l’article complet, punxeu ací)

Vicente Gonzalez Mostoles, ens ha fet arribar aquesta foto d’avui al dematí, sobre la dimissió Roman de la Calle, director del MUVIM. Des de la redacció del BM afegim les fotos de l’exposició “Fragments d’un any” que, censurades pels nous “inquisidors” del PP que en realitat són els de sempre, han originat aquest vergonyós afer i donen una idea, sobre el pelatge moral d’aquests pardals que maltracten amb total impunitat el nostre petit país.

Aquestes són les fotos censurades pels “inquisidors” del PP

Continua llegint »

Benvolguts amics i companys, brigadistes i lectors:

En primer lloc demanar-vos disculpes per haver entrebancat el funcionament del “brigadamixta” atés que per motius familiars he estat una setmana a l’Orania d’Algèria i malgrat que pensava fer funcionar la redacció del BM des d ‘allà mateix, la meua inexperiència tècnica m’ha jugat una mala passada que no he sabut resoldre, i endemés, no havia previst aquesta qüestió. Aquestes coses de la tècnica m’han agafat un poc, o potser massa major.

Tornant a la faena, vos recomane encaridament que llegiu l’article de “Le Monde Diplomatique” signat per Ignacio Ramonet, que ens ha fet arribar un company brigadista, d’Esquerra Socialista.

SOCIALDEMOCRACIA, FIN DE CICLO
Ignacio Ramonet. Le Monde Diplomatique

«Las ideas también mueren. El cementerio de los partidos políticos rebosa de tumbas en donde yacen los restos de organizaciones que otrora desataron pasiones, movieron a multitudes y hoy son pasto del olvido… »

«Por sus propios abandonos, abjuraciones y renuncias, a la socialdemocracia europea le toca hoy verse arrastrada hacia el sepulcro… Su ciclo de vida parece acabarse. Y lo más incomprensible es que semejante perspectiva se produce en el momento en que el capitalismo ultraliberal atraviesa uno de sus peores momentos».

«A finales del siglo XIX y hasta los años 1930, cada vez que el capitalismo dio un salto transformador, los socialdemócratas, casi siempre apoyados por las izquierdas y los sindicatos, aportaron respuestas originales y progresistas: sufragio universal, enseñanza gratuita para todos, derecho a un empleo, seguridad social, nacionalizaciones, Estado social, Estado de Bienestar… Esa imaginación política parece hoy agotada».

(Per llegir l’article complet punxeu ací)

Aquest document defensa la necessitat de limitar el sou dels polítics amb l’objectiu d’estalviar recursos i dignificar la professió o, més ben dit, eliminar aquells que la perverteixen. De segur que si s’apliqués aquesta mesura -perfectament controlable i possible per la condició de funcionaris-, personatges com Zaplana, Fabra, Rus, Berlusconi, Esperanza Aguirre i molts d’altres mai no hagueren iniciat la seua “cursa” política per xuclar del patrimoni públic i enriquir-se a costa del contribuent. Decididament, hagueren continuat en el sector privat. Tanmateix, convertir-se en polític, a més a més de permetre’ls de jugar amb els nostres diners per dirigir-los cap a on més els convé, els ofereix una gran oportunitat per fer contactes d’alt nivell i proveir-se d’un prestigi que, sense l’aparador de l’escó, no hagueren estat capaços d’assolir. Quina universitat del món demanaria els serveis d’un tio tant mediocre com Aznar si no hagués estat president del govern espanyol? Quina empresa contractaria els serveis de Zaplana si no fos per les seues amistats polítiques? Tot amb tot, és evident que aquests personatges entenen el seu pas per la política com un tràmit, un passa-temps que els unfla d’autoestima i poder, l’objectiu últim del qual és assolir una posició molt més rellevant dins el món de l’empresa privada. És ja un “clàssic” veure aquesta mutació pública-privada dels polítics després del seu pas triomfant pel Congrés o unes Corts qualssevol. Pensem-ho per un moment: és què algú pot imaginar Carlitos Fabra o Esperanza Aguirre treballant pel bé comú sense obtenir res a canvi? Malauradament, el sou d’un polític és inversament proporcional a la seua vocació.

Ahir 28 de febrer, la coalició “Compromís” va presentar a València el seu manifest, que podríem anomenar de “punts de trobada” per començar a caminar, convidant endemés a tot l’arc d’entitats, personalitats, col·lectius… a sumar-se al seu projecte per canviar la negativa dinàmica política que pateix el País Valencia.

El femer moral enquistat a l’epicentre de poder del PP, i la incapacitat fins ara del PSOE d’articular una alternativa creïble per a canviar el signe polític de la Generalitat, fan de la coalició “Compromís” l’única opció de progrés amb capacitat d’il·lusionar al decebut electorat d’esquerra d’aquest maltractat petit país nostre. Ensems també potser anime a moltes persones de centre dreta, que no poden donar el seu volt al PSOE per un cert repelús, i no poden votar aquest PP per dignitat, per vergonya.

Des del BM saludem aquesta oxigenant alternativa… I desinfectant! Com diria Bertrand Russell.

Despús-ahir, el 23 F, Raimon va actuar al teatre Olympia de València. Malgrat les dificultats per trobar entrada, el BM va estar present. Heus ací la crònica de J.V. Maroto. La foto és de Miguel Lorenzo i ens ha estat facilitada pel DISE.

Mira per on, en una data tan assenyalada i controvertida com la del 23 F hem tingut l’oportunitat d’escoltar de bell nou Raimon a un espai civil com és el teatre Olympia de València. L’acte estava patrocinat per la Universitat de València-Estudi General i venia a ésser una mena de cloenda de les celebracions que s’han fet al nostre domini lingüístic amb motiu del cinquanta aniversari de l’aparició de la cançó “Al vent”, amb molts homenatges- molt menys dels que es mereix Raimon-, a la figura del seu actor. Raimon Pelejero “el Pele”, és un personatge que es transcendeix a si mateix , que marcà una època i ens va sesgar per sempre més a molts dels jóvens que a mitjans de la dècada dels 60 complíem els vint anys, i que encara avui en la nostra mitologia i santuari particular el considerem com el màxim “heroi, poeta i cim”.

Continua llegint »

El proper dilluns dia 1 de març, organitzat per l’Associació Cultural Institut Obrer i el “Fòrum de Debats” , a l ‘Aula Magna de La Nau, (c / Universitat 2) s’anuncia la presentació del llibre “Memorias de Teodulfo Lagunero” amb la participació del propi autor; Pablo Perez Garcia (U.V.) i Cristina Escrivà (I.O.). L’acte també comptarà amb l’actuació del Grup de Cambra Marxant.

«Teodulfo Lagunero fue un personaje clave en el proceso de restauración de las libertades que ahora conocemos como Transición Democrática. Villa Comete, la casa cercana a Cannes en la que se instaló durante lo que él denomina un raro exilio, fue escenario fundamental en la creación de la Junta Democrática, y un punto de encuentro imprescindible entre la dirección del PCE y el resto de las fuerzas que abogaban por la reinstauración de la democracia, desde fuera, pero también desde dentro del propio régimen…»

* «Les Pimes, micropimes i autònoms ja sabem que els cicles econòmics al llarg de la història van repetint-se. Ja molts assumíem, davant del ritme frenètic que la societat i la economia dels darreres anys anava marcant,. Que açò podia passar. L’experiència és un grau però l’ésser humà sol desatendre la dels seus congèneres i no l’aprofita, l’orgull és mal conseller».

*«Ja veurem els cost social de l’atur i l’assistència a les persones dependents i el balanç global, que la factura sempre la paguem els mateixos».

*«Els diners no es crien en granges, ja estem desesperats de veure que com diu el refrany, els diners van als diners».

*«El problema dels autònoms i microempreses no es de solvència, és de liquiditat. Bé que l’estat deixe diners als bancs perque el sistema dels apessebrats funcione, però que ens avale als qui treballem, als qui rebem el justipreu del nostre propi esforç. La cultura del “pelotazo” ja sabem a on ens duu».

(per llegir l’article complet) Continua llegint »

El passat diumenge 21 de febrer,  a l’edició valenciana de “El Mundo”, A. Tortola signava una interessant entrevista feta a Vicent Garcés, militant històric de l’esquerra valencianista, internacionalista,  i actualment portaveu federal de “Izquierda Socialista”.

«Vicent Garcés sigue hablando de derechas e izquierdas, mantiene el espíritu crítico y no duda en señalar que el gobierno socialista ha tardado en reconocer la crisis y su magnitud, aunque acusa a “la derecha” de aspirar a imponer su criterio “en defensa de una minoría” frente a los intereses de “la mayoría social”. Su consejo para los socialistas valencianos es claro y contundente: “Al electorado no se le atrae identificándose con posiciones, valores y actitudes de la derecha”».