Ahir a la vesprada va eixir de la presó de Wad-Ras de Barcelona Laura Gómez, secretaria d’organització de la CGT de Barcelona. Laura es un exemple de la repressió selectiva aplicada pel ministeri d’interior —com ho fou la detenció de la filla d’Enric Morera pels incidents del Lluís Vives— i que segueix la tradició més rància heretada del franquisme tot volent atemorir i senyalant a l’oposició ciutadana, sindical i política. Una cosa crida l’atenció i és una certa laxitud per part de “l’esquerra” més o menys ensinistrada (PSOE i IU) i dels anomenats “sindicats majoritaris” que han mantés una calculada distància sobre el fet. Estos, un per por i altres per pena, no han entés res de la història, o potser sí… I per això mateix. Pretendre aillar al món llibertari o intentar marginar-lo és, a hores d’ara, d’una ceguera cívica que tomba de tos.
Allò més important és que Laura està al carrer i fou rebuda per la fraternal solidaritat llibertària. Potser fora el moment que —com en el 34 amb la reunificació dels trentistes i la CNT al congrés de Saragossa— el moviment llibertari, prenguera consciència i entenguera aquella estrofa del “Hijos del Pueblo”:
Fuerte unidad de fe y de acción
producirà la revolución
Nuestro pendón uno ha de ser
solo en la unión està el vencer!
Allò més important del present moment és intentar la reunificació, eixa seria la resposta més solidària amb Laura i la més contundent per al sistema. CNT i CGT han d’intentar-ho… La història ja posarà a cadascú al seu lloc si no ho fan.
A finals de maig de 2011, ens van visitar a Xarxant, a les muntanyes de la Calderona, els amics Jacques Cohen, el cantautor occità Pierre Chauchard i la seua dona i companya Arlette… Vam passar un dia inoblidable parlant d’Occitània, la República, Algèria, el País Valencià, la utopia llibertària, l’esquerra francesa, la situació d’ací… finalment acabàrem cantant l’himne d’Occitània de la mà i l’acompanyament de Pierre Chauchard, una gravació casolana, senzilla, improvisada… de rerafons el Puntal del Reixo i el Puntal del Ferrer: La Calderona.
Fa uns mesos va faltar l’Arlette. Ara i ací, un any després i com a petit homenatge emocionat a la memòria d’Arlette pengem aquest video on cantem “Se Canto” l’himne d’Occitània, pàtria del “llemosí” com deien antanyasses els vells valencians.
Salut a totes i a tots, especialment per a Jacques i Pierre, i llarga vida a la memòria d’Arlette.
Avui, 16 de maig de 2012, tots els treballadors i les treballadores de l’ensenyament del País Valencià estan convocats a una nova jornada de vaga. Coincidint amb aquesta aturada de tres dies –que continuarà demà i conclourà el proper 22 de maig amb una jornada de vaga a tot l’Estat espanyol–, he decidit d’elaborar un petit “argumentari” que pretén, des de la més estricta objectivitat, construir arguments sòlids per justificar la necessitat d’aquesta vaga i desmuntar algunes opinions que la desacrediten.
CONSTRUINT ARGUMENTS
Considere del tot innecessari d’encetar un ball de xifres al voltant de les motivacions “tècniques” que justifiquen la indignació i les protestes dels mestres i el professorat del País Valencià. Tant des d’un punt de vista individual –constants retallades de sou, increment d’hores de treball…– com des d’una òptica col·lectiva i social –augments de ràtio, fracàs escolar, dràstica retallada del pressupost d’Educació, eliminació de 3000 places docents, supressió de beques i ajudes…– les mobilitzacions estan sobradament justificades. La situació és, objectivament parlant, molt greu i demana de respostes contundents, com la convocatòria d’una vaga, que és la manera més contundent que té un col·lectiu de protestar i fer-se sentir. Tanmateix, algú podria pensar que tot és un “muntatge” –orquestrat pels sindicats progressistes– que només pretén atacar el govern del PP. Aquesta vegada però, hi ha una dada significativa que desmunta la teoria “conspirativa” de soca-rel: per primer cop, tots els sindicats de l’ensenyament donen suport a la convocatòria de vaga, fins i tot ANPE i CSIF, formacions decididament conservadores. Si els sindicats afins al PP estan a favor d’una vaga –que, òbviament, va en contra del PP perquè és qui ens governa– és que alguna cosa greu està passant. Continua llegint »
La fundación, el 20 mayo de 1973, del Frente Polisario Por la Liberación de Seguía El Hamra y Rio de Oro (Frente POLISARIO) supone la consolidación de un movimiento político reconocido por la propia ONU desde 1975, que deberá enfrentarse, con escasísimos medios, al ejecito español primero y, tras el abandono en desbandada de la colonia a los ejércitos mauritano y marroquí.
Desde la entrada en vigor del alto de fuego en 1991,el Frente Polisario ha centrado sus esfuerzos en el mantenimiento de unas condiciones de vida digna para la población saharaui desde entonces refugiada en Tindouf (Argelia),al tiempo que protagoniza las negociaciones auspiciadas por la ONU y la Unión Africana para la puesta en prácticas de los sucesivos Planes de Paz y en definitiva, para la administración de la descolonización total territorio de la República Árabe Saharaui Democrática ocupada actualmente en un 75% de su superficie por el régimen marroquí.
Han pasado ya más de tres décadas y el Frente POLISARIO, representante legítimo del pueblo saharaui, cumple 39 años haciendo frente a la inoperancia de una Comunidad Internacional incapaz de llevar a buen puerto. Sucesivos acuerdos de paz, una y otra vez rotos por la desfachatez de un régimen, el marroquí, que al mismo tiempo que bloquea la tan necesaria transición a la democracia que garantice la paz y el desarrollo para su propio pueblo, impide la autodeterminación del pueblo del Sahara Occidental.
Avui, 16 de maig de 2012, tots els treballadors i les treballadores de l’ensenyament del País Valencià estan convocats a una nova jornada de vaga. Coincidint amb aquesta aturada de tres dies –que continuarà demà i conclourà el proper 22 de maig amb una jornada de vaga a tot l’Estat espanyol–, he decidit d’elaborar un petit “argumentari” que pretén, des de la més estricta objectivitat, construir arguments sòlids per justificar la necessitat d’aquesta vaga i desmuntar algunes opinions que la desacrediten.
