Em lleve d’hora per anar cap a l’escola: el curs començarà ben aviat i hem de tenir-ho tot a punt. Bec un got d’aigua ben fresc encara amb la son enganxada al cos i connecte el termòstat per fer una dutxa tèbia. Un cop m’estic despullant però, me n’adone que el barnús no és darrere la porta del bany. Malgrat l’estat endormiscat en el qual em trobe puc recuperar de la meua memòria –encara en guaret nocturn– un sil·logisme bàsic de posicions elementals: “Si el barnús no és darrere la porta del bany és, indiscutiblement, estès al balcó”, ha conclòs l’automatisme mnemòtic. El pis d’Albaida on visc llogat és de dimensions ben humils i set o vuit passes són suficients per creuar tota la casa i arribar al finestró corredís de la balconada. Faig la cortina a un costat i l’obric. Efectivament: el barnús hi és estès. Fora, el sol acaba d’eixir però no llueix perquè hi ha una espècie de boirina matinal, agreujada per un tel de fum que, inicialment, atribueix a una crema de rostolls i brossa d’algun camp proper. Quan lleve les pinces per agafar el barnús però, se’m gela la sang: el barnús és ple de cendra. Després, com si d’una carambola és tractés, comence a escoltar avions i un missatge de Marian –mestra de l’escola– em confirma la tragèdia: tres focs simultanis, provocats amb nocturnitat, envolten la Vall d’Albaida.

Deia el meu avi Xicu que res no hi havia més trist que un bosc cremat. Pense que és una afirmació fatalment certa. No hi ha cosa més devastadora que un incendi: devasta la natura i les ànimes d’aquells qui ens l’estimem. És ja fosca nit i des del mateix balcó on aquest matí m’he topat amb la desgràcia, puc veure la carena de la serra del Buixcarró macabrament il·luminada per les flames. Quina desgràcia. Quina desolació. És l’incendi de Simat que, a hores d’ara, encara crema incontroladament. A l’altre costat de la Vall, la serra d’Agullent agonitza en flames i molta gent d’Alfafara i Bocairent ha estat evacuada, tot fugint del foc. D’un foc provocat intencionadament i amb traïdoria. Com és possible? Com és possible! Què serà de nosaltres? Ho estan incendiant tot. Tot crema: la llengua, la cultura, els noms, la natura… I, ben aviat, només en quedaran les cendres d’un País que, mai més ben dit, s’esfuma vertiginosament en el seu devenir per la Història. Què serà de nosaltres?

No puc més. Cada paraula que escric m’encongeix una mica més: també el meu ànim ha quedat dessolat. No puc ni vull continuar escrivint. Per a què? Quin sentit tenen ara les paraules? És tard i també m’afecta un cansament purament físic. Fa ja una hora que som a dimecres. Dimecres de cendra.

Un cop més, el Gremi d’Editors del País Valencià participa enguany en la “9ª Mostra d’Entitats dels PPCC” on ens podreu trobar amb els nostres llibres al Stand nº 9 al costat de l’Arc del Triomf al igual que l’any passat. Des d’aquest BM, saludem l’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya.

Per llegir el Programa d’actes, ubicació de stands, participants… tota mena d’informació, punxeu ací.

GARA > Ultima hora > Euskal Herria

Patxi Zabaleta ha calificado como un hecho “importante” y “positivo” la declaración de ETA .

06/09/2010 12:02:00

IRUÑEA-. En declaraciones a los medios de comunicación momentos de antes de iniciar el nuevo curso parlamentario, Zabaleta ha destacado que la declaración de ETA “no contiene ni excepciones, ni amenazas que condicionen esa decisión tomada hace varios meses”…

El coordinador de Aralar ha señalado que “no utiliza en ningún momento la palabra tregua, habla de decisión de no realizar acciones armadas y es un comunicado unilateral”.

En opinión de Zabaleta, “es empobrecedor tratar de reducir el debate sobre este comunicado a si es suficiente o no, sobre si es satisfactorio o no ha llenado las expectativas que había. Eso es un análisis cortoplacista y en política hay que mirar a medio y a segundo plazo”.

Igualmente ha rechazado “otros análisis interesados en el sentido de calificarlo como una trampa por algunos que se lucran políticamente por el fenómeno de la violencia”, tras lo que ha aseverado que “en política es imprescindible no desperdiciar ninguna oportunidad, ni ningún avance, actuando siempre con honradez y con ética”.

El parlamentario ha reclamado, por un lado, a ETA “un cese unilateral, definitivo y sin contraprestaciones políticas” y, por otro, “a las demás fuerzas políticas y al Gobierno del Estado una normalización democrática en la que todas las iniciativas ejercidas por cauces exclusivamente políticos sean legales”.

Ha asegurado que seguirán trabajando para “una pacificación definitiva y para que se den los pasos para la normalización política”.

DECLARACIÓN DE EUSKADI TA ASKATASUNA

Euskadi Ta Askatasuna, organización revolucionaria socialista vasca para la liberación nacional, quiere dar a conocer al Pueblo Vasco su decisión y reflexión a través de la presente declaración.

Molt poc reeixida, francament, aquesta pel·lícula sobre el món de la immigració als Estats Units, perquè presenta diverses històries però no aconsegueix que l’espectador s’impliqui emocionalment en cap…  (per continuar llegint punxeu ací)

ALBORAIA: En el dia de l’aniversari del naixement del gran poeta de Burjassot l’homenatjarem amb un dinarot d’horta amanit amb un recital de poesies seues i d’altres. Ens acompanyaran i recitaran els poetes Andreu Galan i Eduard Carmona. A a les 14.00 h, al passeig d’Aragó, davant de Rosella. Dinar 6€: Arròs amb fesols i naps, beure, amanida, fruita i mistela. Reserva a fesmal.alboraia@gmail.com i al 692 068 742 (reserva per telèfon només del 29 d’agost al 2 de setembre).

VilaWeb  notícies:

A iniciativa de l’escriptor Josep Lozano, i amb el suport de diverses entitats, una vintena de poblacions valencianes celebraran dissabte la primera edició de la Festa Estellés, un homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993). La festa coincideix amb el dia del seu naixement, 4 de setembre, i s’insipira en el del ‘Burns’ Supper‘, una celebració escocesa que es fa cada 25 de gener per commemorar el naixement del poeta Robert Burns, 1759-1796) i que consisteix en un gran àpat popular.

La Festa Estellés copia també el ritual del ‘Burns’ Supper’ en tres detalls bàsics: cuinar un plat típic valencià regat amb beguda de la terra; llegir un poema representatiu d’Estellés; i cantar poemes i cançons d’uns altres autors. El sopar es farà dissabte a Alboraia, Alginet, Benimaclet, Benimodo, Benaguasil, Benircarló, Burjassot, Canals, Dénia, Elx, Guardamar, la Núcia, Manuel, Montcada, Montserrat, Otos, Picanya, Sant Joan, Teulada, Torrent, Vilamarxant i Vinaròs. La festa també es farà a Barcelona, el dia 10, promoguda per Espai País Valencià.

Sopem amb l’Estellés (Vicent Partal)

Josep Lozano va fer una crida fa setmanes a imitar els Sopar Burns escocesos amb uns Sopar Estellés. La iniciativa ha pres i són moltes les poblacions on es faran. Enmig del batibull polític que tenim al nord i al sud i mar enllà és indispensable muscular la societat amb iniciatives tan senzilles com aquesta. 

A Escòcia des de finals del segle divuit cada 25 de gener una enorme quantitat de sopars reten homenatge al poeta nacional Robert Burns. Són, és clars, més que sopar i parlen, és clar, més que de poesia. Però el ritual és eficaç; reunir a la gent, conversar, maquinar, emocionar-se junts i conjurar-se un any més pel país i per la cultura. 

La iniciativa de Lozano no pot ser més oportuna. Al País Valencià el govern del PP ja està en una fase en la qual no amaga les seues intencions d’aniquilar la llengua. Les darreres mesures restrictives en camps clau com l’ensenyament o la comunicació deixen més clar que mai que al PP valencià ‘el valencià’ no li importa gens, més enllà de la utilització política. Encara més: que el preferiria mort. No és estrany així que algunes enquestes recents hagen creat inquietud per quan mostren que el País Valencià és una de les comunitats autònomes de l’estat amb menys sentiment autonomista. 

Tots sabem que la realitat política del país i la social no són ben bé coincidents i els Sopar Estellés poden servir ara més que mai per a ajuntar aquell País Valencià invisibilitzat per la maquinària del PP. De moment sembla que més de vint poblacions de Guardamar a Vinaròs celebraran la festa en una primera edició un pèl improvisada però cridada a créixer més i més. 

La resta del país, però, també té motius més que sobrats de sumar-se a la maniobra. Especialment al Principat i per dos motius. En primer lloc perquè el desencís per la divisió de les forces nacionalistes cara a les pròximes eleccions té un bon antídot en actes unitaris com aquest. Però també perquè en la perspectiva de la independència del Principat són més necessàries que mai iniciatives que ancoren el País Valencià fermament en la societat catalana i que siguen un recordatori de que més enllà de la Sénia s’estén el país, el nostre.

director@vilaweb.cat

Amb l’estiu, endemés d’una calor angoixosa, de vegades també ens arriben notícies de la “diàspora valenciana”, com ara, un magnífic poemari Cansat de diumenges, d’un jove poeta d’Alboraia, Andreu Galan i Martí establert de moment nord enllà, a Barcelona i editat per Labreu Edicions.

Pel que fa a la vida i miracles d’aquest jove poeta de l’Horta de València, hem de dir que la seva obra ha estat inclosa a l’antologia Pedra Foguera (poesia jove dels Països Catalans)

Adjuntem alguns dels treballs que els xiquets de diferents instituts i escoles de BCN han fet sobre la seua obra, tant de Cansat de diumenges com, sobretot, de Qui no sap riure no sap viure!, el llibre de poesia per a xiquets pendent de publicació. També n’hi ha algun sobre recitals fets a les escoles, perquè… Com apareix al blog SANTI B. (poesiasantib.blogspot.com/) :

«Els poemes d’Andreu Galan, no. No són poemes per la solitud. Són poemes per ser llegits a la plaça. Poemes orals. Poemes públics. Poemes que poden cridar. Poemes que caminen amb la veu alta».

Adjuntem enllaços que parlen de l’Andreu, visiteu-los i… Vosaltres mateixos.

http://poesiasantib.blogspot.com/2010/01/andreu-galan-cansat-de-diumenge.html

http://bouesia2.blogspot.com/2010/07/andreu-galan-cansat-de-diumenges.html

http://blocs.xtec.cat/badapoesia/

http://escolarel.com/festes.html

http://www.iesbnou.org/aula2/course/view.php?id=153

]]> http://www.brigadamixta.com/?feed=rss2&p=2603 http://www.brigadamixta.com/?p=2598 http://www.brigadamixta.com/?p=2598#comments Mon, 30 Aug 2010 17:04:29 +0000 Redacció BM http://www.brigadamixta.com/?p=2598

Em preguntaren si el costum que tinc de separar un espai la paraula dels signes de puntuació era el fruit d’utilitzar una determinada aplicació informàtica, o, era una mania. Ie !! Com tot o quasi tot en aquesta vida —afortunadament no hi ha d’altra— la resposta és que les dues coses.
El primer processador de textos que vaig usar —mitjans del 80— tenia una funció de cerca i substitució que no discriminava punts, comes, cometes, etc…; gos de naixement com soc, prompte vaig decidir aïllar els mots dels signes per facilitar la seva localització. Una cosa porta a d’altra, enfrontat en ocasions a la necessitat d’emplenar un determinat nombre de rengles, era obvi que el meu particular criteri ortogràfic m’estalviava confegir alguna o més frases, a més a més, estèticament vaig anar acostumant-me i als meus escrits la coma o el punt afegides a la paraula em semblaven una deformitat o excrescència d’aquesta. Ítem més, els caràcters poc afeccionats a treure els peus de la cistella —com ho és el meu— sempre s’inventen alguna collonada per fer-se de notar i fotre preguntadors.
Així —les follies no les guareixen els metges— , sempre que soc el meu propi editor continue amb la meva mania i, ara, usant d’ella, parlaré d’una mania a la que tinc especial entema, la moda de “hacer el camino de Santiago“…

.
Quan rasque en els coneixements geogràfics dels meus teòrics iguals en nivell cultural em trobe amb resultats que palesen que allò de pensar globalment, actuar localment, al menys pel que fa als viatges és una proposició molt afirmada però no res practicada. Tres de cada cinc coneixen els Pirineus, la cornisa Cantàbrica i el marisc gallec in situ; ni mig —no vaig a contar-me jo, que rodant pel país, em cremí un pis del pare en mam, benzina i rodets fotogràfics— ha estat en tots els llocs d’aquesta relació: Vallibona, el litoral d’Irta, la Valltorta, Argeleta, el despoblat de Jinquer, Mascarell, l’Olla d’Olocau, l’ullal de Baldoví, Estubeny, Barx, la Bastida de Moixent, el castellet de Penella, l’arenal de l’Almorx, les Morres de Benitatxell, el dom salí de Pinós, el pantà de Tibi, el Fondo, les dunes de Guardamar.
Tots eixos indrets i viles tenen trets històrics i/o geogràfics que els fan creditors d’una estada d’un dia; no signifiquen ni el 0′1 per cent del total dels que assoleixen iguals mèrits, i per més inri els he triat tots en zona de parla catalana, si hagués inclòs el país de parla castellana l’elenc de llocs visitadors es més que duplicaria.
Sembla però, que la classe mitja valenciana considera de més profit esmerçar temps, cames i —Ai dolor !— diners, en participar en un negoci simoníac que ja dura 1000 anys i escaig, la ruta jacobina.
Als que penseu que el país és menut i sempre sereu a temps de conèixer-lo vos contaré el que li passà al meu oncle Ramon, de malnom el Satisfet; deslliurat amb diners de la guerra d’Àfrica, no va sortir mai de terme de Torrent, ja vellet, si li preguntaves si penava alguna cosa de la vida, et responia: Càson Déu, … no he estat mai en San Miquel de Llíria !
Als que penseu que pam a dalt, pam avall, coneixeu el suficient la pròpia terreta, vos repte a entrar en http://club.telepolis.com/patricipatrici/sabu6.html ; jugueu i en funció dels resultats decidiu si esteu moralment autoritzats a perdre el temps en activitats més adients per honorables beatíssims.

Al nostre amic i brigadista distingit Toni Cucarella, no li ha agradat la Fira de Xàtiva  d’enguany. I ho explica.  Des del BM hem de dir que estem totalment d’acord amb ell en allò que al PP  valencianero i cañi, això de la cultura, la del país i en general, els encén de borradura, i s’escalden com els xiquets. I amb la calor que ens està fent… Ja me direu!

La millor Fira d’aon?

Ai, la Fira de Xàtiva…! Quins temps aquells, abans de la devastadora i analfabètica russificació… Quines Fires! Tant com les hem criticades, i ara les enyorem. Perquè, vist el que hi ha ara, eren més plurals, més variades: de bon tros més democràtiques. Qui podia imaginar-se una ruïna con aquesta?…  La millor Fira d’aon?