La sala de cine estava de gom a gom. Joves, majors, pares amb els fills i el carro… La peli va durar quasi tres hores i vaig eixir del cine pensativa, sorpresa i amb un somriure irònic. Vaig gaudir del passeig per la Plaça de l’Ajuntament en silenci mentre l’amiga que m’acompanyava no parava de preguntar que m’havia semblat. Però necessitava un minut més per a contestar. El cúmul de pensaments els havia d’ordenar. I al final vaig haver de respondre.
Per a començar, em sembla que històricament la pel·lícula arriba en el moment adequat. Es a dir, en plena crisi econòmica, de sistema i de valors. També, en un moment en què l’esquerra de les elits polítiques s’ha demostrat obsoleta com a alternativa política de futur…
—sense negar els esforços socials que els estats han hagut de fer per a traure de l’embull els agents del mercat que fa només un anys els negaven con Judes—. Potser, necessitem després del crack del boom, alguna cosa nova, atrevida, que incidisca en un ordre social-econòmic-polític nou.
Pur fum és el que va quedar, ho recordaràs, d’allò de refondre el capitalisme. Tothom parlava de refondre el capitalisme, però ningú donava més detalls. Cap a on? Que volia dir exactament això? Com superar les velles estructures?
Avatar també arriba en un moment en que l’esquerra de base, la de l’antiglobalització o la tercermundista s’ha perdut dins dels seus plantejaments. Just ara —o precisament per això— que la història els donava la raó. Porto Alegre busca un camí a seguir a partir d’ara després de més de 10 anys de justes lluites. La història de la pel·lícula és la història vigent dels indígenes de qualsevol país del món. Les ONG, Portoalegres i un llarg etcètera porten denunciant-ho anys, assenyalant amb el dit les empreses multinacionals espoliadores. Anys… I segles. Recorda el frare Bartolomé de las Casas quan parlava del dolor intrínsec de les poblacions indígenes arran de l’arribada dels blancs (espanyols) en el segle XVI a terres americanes. Però estos missatges no havien arribat al gran públic, mai com esta vegada.
I ara va i un director de cine, expert en superproduccions, James Cameron, fa una gran pel·lícula que ho té tot: espectacle, acció, fantasia… I amb un missatge demolidor és converteix en la pel·lícula més taquillera de la història amb un argument que no fa més que retratar una realitat social denunciada per activa i per passiva, i que ha provocat milions de morts al llarg dels temps.
Survival Internacional diu que Avatar és certa, Evo Morales assegura que transmet millor el seu missatge que ell mateix. Per contra, El Vaticà esta enfadat i els neocon de Bush, Rumsfeld i companya abominen d’ella.
A mi m’agrada molt que s’haja fet una pel·lícula d’estes característiques, destinada a tots els públics i de fàcil accés per a milions de persones en tot el món. En estos moments… Una bomba de rellotgeria.
Però tu creus, benvolgut lector, que les esquerres es renovaran i ens tornaran a il·lusionar? Moment històric com aquest, cap. I ací, al nostre país, tampoc.
( Rosa Brines)
