Despús-ahir, el 23 F, Raimon va actuar al teatre Olympia de València. Malgrat les dificultats per trobar entrada, el BM va estar present. Heus ací la crònica de J.V. Maroto. La foto és de Miguel Lorenzo i ens ha estat facilitada pel DISE. 
Mira per on, en una data tan assenyalada i controvertida com la del 23 F hem tingut l’oportunitat d’escoltar de bell nou Raimon a un espai civil com és el teatre Olympia de València. L’acte estava patrocinat per la Universitat de València-Estudi General i venia a ésser una mena de cloenda de les celebracions que s’han fet al nostre domini lingüístic amb motiu del cinquanta aniversari de l’aparició de la cançó “Al vent”, amb molts homenatges- molt menys dels que es mereix Raimon-, a la figura del seu actor. Raimon Pelejero “el Pele”, és un personatge que es transcendeix a si mateix , que marcà una època i ens va sesgar per sempre més a molts dels jóvens que a mitjans de la dècada dels 60 complíem els vint anys, i que encara avui en la nostra mitologia i santuari particular el considerem com el màxim “heroi, poeta i cim”.
I què vaig a dir jo, personalment, d’un acte com aquest que tants records em dugué a la memòria: .. quan vaig aprovar el Preuniversitari el meu pare em regalà un “pick-up” i el primer disc de Raimon amb pròleg de Fuster, adquirit a la llibreria Ca’n Boïls de la Plaça del “Picadero” de València; les primeres escomeses antifusterianes des de la premsa vilatana contra l’autor del “País Valenciano”; el primer homenatge que li retia la ciutat del Túria a Raimon –això deien els organitzadors-, al teatre Principal de València, al desembre de 1963 actuant de teloners els 4 Z, amb pluja de “paperets” inclosa; l’assistència a tots les recitals – ara s’anomenen concerts-, del xativí que vaig poder anar (recorde molt sentidament un a l’ extingit teatre Apol·lo, diversos a diferents facultats universitàries, al València Cinema, a la fira de juliol, etc, generalment comptant sempre amb sorpreses esperades (com la irrupció de la policia, les paperades polítiques, els crits i clams per la llibertat…), i també vaig evocar la seua actuació durant la “transició” al camp nou del Llevant en vespres de la recuperació de les llibertats. Per curiosament anant cap aquest darrer indret i acte, i travessant, per la nit i sense llum, camins de terra de l’Horta Nord —hui inexistents , ocupats per l’urbanisme salvatge de la ciutat de València—, em vaig trobar amb el meu deixeble, amic i actualment editor i representant, Rafa Arnal, qui tingué la barra de presentar-me Ramon Tamames, aleshores militant del PCE, que anava de la mà d’un altre amic històric, l’Emèrit Bono. I és que Rafelet és tot un figura!
Aquest acte del 23 F també em feu recordar emocionàdament el disc que recollia la primera actuació del “Pele” a l’Olympia de Paris, que m’havia dut i regalat el meu benvolgut amic Vicent Garcés, i que acabava amb la “Cançó de la Mare”, que no va interpretar aquesta vegada, tot i que també estàvem a un “Olympia”. No obstant això, Raimon, sempre fidel als seus orígens, ens parlà en dos o tres temes de la seua mare i el seu carrer Blanc.
Bé deixem-nos de nostàlgies i anem a concretar el que esdevingué a aquest darrer recital o concert, com vostés vulguen. Com sempre Raimon no ens va decebre, tot i que jugava a “casa”, perquè els que allí estàvem, com va entonar en una cançó que mai no li l’havia sentida sobre un “Passeig per València”, formàvem part de la facció dels que ens l’estimàvem molt, i molts d’aquest públic també havíem comptat amb l’ajut directe o indirecte de Fuster, Alfaro, Estellés i Ventura per a suportar aquesta “city” nostra. El repertori desenvolupat pel “Pele” fou ampli i a més a més d’interpretar-nos peces dels nostres poetes clàssics i contemporanis (Timoneda, Roís de Corella, Jaume Roig, Ausiàs March i Espriu), ens va delectar amb alguns temes diversos i coneguts sobre l ‘amor (“Treballaré el teu cos”, “Quan tu te’n vas al teu país d’Itàlia”…), temes més íntims d’una lírica preciosa que ens semblaren nous ( per exemple un sobre els matisos dels colors de la mar, sobre la utilitat del passat per endinsar-se en la nit del futur imminent…), petits homenatges a alguns afortunats amics seus ( López Raimundo i Alfaro) i òbviament alguns dels clàssics de la “casa” ( “Jo vinc d’un silenci”,“La nit”, “Diguem no”… i per suposat “Al vent”), que algun assistent impacient ja li reclamava des del principi.
En el tema de les anècdotes, destacaríem les següents: ens feu la impressió que Raimon, amb pantaló negre i camisa roja —pregunteu-li a Rafa Arnal que ens ho desxifre—, semblava estar un puntet més emocionat que de costum; els continus aplaudiments i la llarguíssima ovació final dempeus, per part de tot el públic , que a més a més havia participat de forma coral al llarg de l’acte; la presència dels dos rectors d’ambdues universitats, així com de rectorables de l’Estudi General, junt a molts històrics, amics i coneguts; el crit d’una dona dient-li a Raimon, des de la platea, “Bonico”!; i per últim la presència impresentable, al carrer , d’un grupet dels de sempre, que imprecaven els assistents amb crits de catalanistes, etc, “avalentats” des de l’altra voravia, per un personatge molt conegut de l’àmbit ultramuntà de l’antic Regne de València.
En total més de dues hores d’actuació en directe amb dos actes i un ampli bis , parant tan sols deu minuts . Ens agradà molt comprovar que Raimon continua en forma, no sols per la veu i les modulacions a què l’obliguen algunes de les seues cançons, sinó també perquè en la nostra modesta opinió ha guanyat molt en facultats interpretatives (es va marcar fins i tot un ball de “claqué”), i com els passa a alguns personatges genials, ha assolit un altíssim grau en saviesa i en “savoir faire”. No diuen això de què el vi millora amb l’edat ?, doncs Raimon —per a nosaltres qui ens ensenyà el “valor indòmit de la metàfora” i ens predicà amb èxit “l’evangeli materialista dels oprimits: homes, pobles, llengües…”— supera el millor Fondillon del segle XV, que si es confirma la seua antiguitat, haurien hagut de consumir i fruir aleshores, els March, Roig, Corella, i Timoneda, que tant han inspirat el nostre poeta – cantant i que tan bones estones ens han proporcionat a nosaltres, mitjançant les versions del nostre ídol de la Xàtiva socarrada.
Josep Vicent Maroto
