Brigada Mixta

Aquest document defensa la necessitat de limitar el sou dels polítics amb l’objectiu d’estalviar recursos i dignificar la professió o, més ben dit, eliminar aquells que la perverteixen. De segur que si s’apliqués aquesta mesura -perfectament controlable i possible per la condició de funcionaris-, personatges com Zaplana, Fabra, Rus, Berlusconi, Esperanza Aguirre i molts d’altres mai no hagueren iniciat la seua “cursa” política per xuclar del patrimoni públic i enriquir-se a costa del contribuent. Decididament, hagueren continuat en el sector privat. Tanmateix, convertir-se en polític, a més a més de permetre’ls de jugar amb els nostres diners per dirigir-los cap a on més els convé, els ofereix una gran oportunitat per fer contactes d’alt nivell i proveir-se d’un prestigi que, sense l’aparador de l’escó, no hagueren estat capaços d’assolir. Quina universitat del món demanaria els serveis d’un tio tant mediocre com Aznar si no hagués estat president del govern espanyol? Quina empresa contractaria els serveis de Zaplana si no fos per les seues amistats polítiques? Tot amb tot, és evident que aquests personatges entenen el seu pas per la política com un tràmit, un passa-temps que els unfla d’autoestima i poder, l’objectiu últim del qual és assolir una posició molt més rellevant dins el món de l’empresa privada. És ja un “clàssic” veure aquesta mutació pública-privada dels polítics després del seu pas triomfant pel Congrés o unes Corts qualssevol. Pensem-ho per un moment: és què algú pot imaginar Carlitos Fabra o Esperanza Aguirre treballant pel bé comú sense obtenir res a canvi? Malauradament, el sou d’un polític és inversament proporcional a la seua vocació.