La solapa comença dient que… Aquest llibre conté una combinació molt interessant entre la memòria del passat personal de l’autor i les seues opinions actuals entorn d’una sèrie de qüestions relacionades amb l’art, la política, el nacionalisme i altres matèries, tal com es desenvolupen al País Valencià, però també en un marc geogràfic i social que abasta al món sencer…
I això ho conta, i sobre això mateix reflexiona, Doro Balaguer, un home que ha dedicat pràcticament la seua vida a la lluita per les llibertats democràtiques del País Valencià. Un home que per la seua honestedat militant ha estat punt de referència per a molts de nosaltres, com jo mateix, que tot i no combregar amb el “comunisme del PCE” per una mena de prevenció induïda, per la influencia del meu pare, militant anarco-sindicalista, malgrat tot, sempre li he tingut un gran respecte a la utopia comunista i als esforçats militants que he conegut al llarg dels anys de lluita conjunta contra la dictadura feixista. Per altra part, Doro forma part d’una generació —i això el fa reeixir—: els nascuts als anys 30, pràcticament desapareguda —quantitativament—de les formacions antifranquistes de finals dels 60 i principis dels 70.
Quan nosaltres constituïm el PSPV, la immensa majoria érem els xiquets dels anys 40, i una petita representació d’antics militants històrics, supervivents de l’etapa republicana: militants que voltàvem els 30 anys, o d’altres que passaven de la seixantena. Al bell mig es a dir la generació de Doro, estava escasament representada; Ventura, JJ Perez Benlloch… encara que qualitativament formaven el nucli dirigent.
Poden dir que és una generació escasa però brillant, forjada pel seu pas pel sedàs de ferro dels anys més durs de la repressió franquista
Nosaltres patírem la fam física de la postguerra, i tenim una certa sensació de la foscor, de la por, però no albiràvem sentimentalment més enllà. Per la seua part, l’any 40 Doro ja té 10 anys i ja es dona compte de moltes més coses, de l’ambient… i ho conta i ho traspua al seu llibre. Potser ací està el fonament subconscient de la seua “tristura escènica” de la seua desesperança. La seua pàtria “ideològica”, allò del socialisme real, acaba en orris, la pàtria cultural, sentimental, allò del País Valencià, en mans d’una banda de malànimes que mai han cregut en ell i que l’han conduït a un atzucac. El seu desencís li ve d’allò de ser un realista ben informat, i de primera mà.
Després d’una primera part generalista, intimista: la seua relació d’amor i desamor amb l’art, una mena de crónica que va del PCE al PCPV per acabar en una UPV d’incerta ideología i futur fa d’eix de la segona part del llibre.
D’Albinyana a Ferran Vidal, seguint l’ordre alfabètic; de les converses amb el seu amic Josep Lluís Blasco a les lectures d’Isaiah Berlin, passant per la seua relació fraternal amb Vicent Ventura i el seu marmessor Pérez Moragón; Palomares, Monjalés, i aquella manifestació; Broseta, Burguera, Carrillo, Eliseu, Cucó, Muñoz Suay… Pizcueta, i el afectiu recordatori a Carles Dolç. El seu recolzament de sempre en Gustau Muñoz, Valerià Miralles; els Ranch, Semprun, Sanchis Guarner… al cimal Renau i Fuster.
Doro ens ha explicat la seua visió d’un trajecte compartit, com si estiguérem raonant, i malgrat anomenar al seu llibre “l’esquerra agònica” en realitat no us en refieu, ell ha dit la seua, d’entrada, però amb això convida a continuar raonant, reflexionant i… Qui sap-lo?
Gràcies Doro.
(Rafa Arnal)
