Em va tocar anar de sopar. La nòmina d’artistes que pul·lulen per esta revista digital està tota criant o buscant parella. Sóc un recurs fàcil i no cal que m’insistisquen massa. Com pot interessar tant la literatura en un País on no es lligen ni les ofertes dels supermercats?. Allà hi haurien sopant unes dues-centes mil persones més o menys. Un miler segons els organitzadors. Fins i tot estava Ricardo Peralta que va tindre la mala educació d’anar-se’n abans de saber els guanyadors, és a dir, va sopar com un rei i se la va pirar. A mi em va tocar seure en companyia d’unes senyores de Torrent a les quals la figa els feia palmes en vore dalt l’escenari l’actor Sergio Caballero, tot molt correcte i molt interessant. Com un casament però sense traques. No sé qui qüestionava això dels premis per la blogosfera. Jo crec que són un motor de l’economia. Les perruqueries divendres no donarien l’abast i ara que la gent no es casa perquè no té diners, els salons de casaments, batejos i comunions són fantàstics per a nits literàries. Què es pot escriure d’un sopar d’eixa categoria? -em pregunte-. Vaig saludar uns quants escriptors de renom i em vaig dedicar a observar els polítics que s’hi van acostar. El que se suposa vol ser alcalde socialista de la ciutat de València, un tal Broseta, el vaig trobar un poc fora de lloc. Com jo però amb pinta de pijo. La Carme Alborch desplaçada cap a la setena o vuitena filera de taules, es notava que estàvem a territori PP. La Mònica Oltra tapada amb un mocador i amb cara d’acabar de passar la grip A o la 33. L’Enric Morera, xarrant amb tot quisqui. El Josep Catalunya amb qui m’he trobat més d’una vegada al trinquet en qualitat de representant de Bancaixa i com no, l’alcaldessa d’Alzira, l’Elena Bastida amb qui em vaig fer un conyac i amb qui he quedat a dinar un dia d’estos. A mi les dones m’agraden totes, encara que no a totes les dones els agraden els homes. També vaig fer un barret amb la Presidenta de l’Acadèmia, l’Ascensió Figueres. Sí, m’agraden les dones i més si són del PP. Ja quan tornava cap a casa en un estat etílic més bé dubtós i feia autoestop per vore qui collons em tornava a València, em vaig trobar amb el Diego Gómez, el d’Escola Valenciana i En Moviment. Em vol fitxar per als seus saraus però jo què voleu que vos diga? els d’Escola Valenciana i els de Bromera estan cada vegada més prims. Això sols pot significar dues coses: que no els agrada la mala vida o que no els agrada la mala vida. I jo per a l’únic que servesc a esta edat és per a la mala vida i, fer el gos.
