Brigada Mixta

A la introducció de Nosaltres, exvalencians (Ed. Esfera dels llibres, 2005), els autors d’aquell “pamflet” asseguràvem que no hauríem volgut sentir mai la necessitat de publicar el llibre. ¿Per què ho vam fer i per què en continuaren la croada amb intervencions en mitjans orals, escrits i virtuals? Per una raó senzilla, bona llavors bona i ara: per no rebentar d’un enfit de silenci, la més demoníaca de les derrotes. Aquell llibre –com tants altres, més discutit que no llegit– denunciava així mateix un altre enfit: l’estèril i estirilitzant debat sobre la qüestió nacional valenciana. Més encara: l’angoixa que ens produeix a alguns la tediosa tasca d’enrotllar i desenrotllar la madeixa de les essències identitàries, tasca que tan entretinguts té a alguns i que tants beneficis –ideològics, però també econòmics– aporta a uns altres. Sovint, als mateixos, si bé ho mirem. Els sotasignants d’aquell humil pamflet havíem invertit bona part del nostre compromís més directe en comprendre les dinàmiques de la societat en què l’atzar ens havia dut al món. Compartíem també la creença que la intervenció pública és l’única manera més o menys escèptica de participar en la construcció d’una opinió pública plural. D’ací el valor totèmic que atorguem, esperits angelicals que som, a les caixes d’impremta.

No érem els únics, gràcies a Déu. L’alegre colla dels exvalencians — Rafa Arnal, Francesc Bayarri, Joan Dolç, Manuel S. Jardí, Toni Mollà i Emili Piera–, s’ha anat ampliant al voltant de memorables arrossos de tot l’any. S’hi han incorporat noves veus que fan encara més plural, més descreguda i més divertida la colla. Josep Carles Bayarri, Guillem Calaforra, Rafael Ninyoles, Vicent Pitarch o Vicent Usó han aportat “valor afegit” a aquell primer producte. Amb un mateix denominador comú: la incomoditat amb la gestió pública de la societat, entesa en un sentit ampli, tan des del punt de vista geogràfic com social.

Aquesta pàgina que ací bategem és una conseqüència del que Josep Pla anomenava l’oratòria de sobretaula: una manera col·lectiva de crear i d’intervenir modestament en les qüestions públiques. Modestos en les nostres pretensions, com ens recomanava Vicent Ventura, patró dels exvalencians. Però persistents i tenaços ni que siga, com deia, per no rebentar de silenci. L’encert de la iniciativa dependrà de les nostres aportacions, sense queixes exculpatòries. I de vostès, amables lectors, si tenen la bona idea de seguir-nos i de col·laborar-hi en la mesura que ho estimen oportú. Aquest blog –com aquell llibre iniciàtic– és, consegüentment, un crit laic contra “lo existente”. Si alguna cosa compartim els membres d’aquesta “Brigada Mixta” és la convicció que el món en què vivim és sobrer de fanatismes i és mancat d’heterodòxia desinfectant. Aquesta és, precisament, la nostra aposta militant: contra l’esperit de campanar, contra els fonamentalismes de tota textura i orientació, a favor d’una identitat de lliure elecció, cor i cervell d’una societat civil, per definició, contrària a l’ortodòxia dictada per llei o per sacerdots de qualsevol plomatge i adscripció confessional. Arribats fins ací per sendes ben diverses, només aspirem a ser llegits –i si pot ser, discutits– tranquil·lament, en la plaça pública de la república de les lletres.

Cadascú a la seua manera, els membres d’aquesta “Brigada Mixta” diran i assumiran només la pròpia opinió, com és natural. Amb diferents enfocaments, amb diferents intencionalitats i estils, els escrits responen a criteris decididament subjectius. Els “posts” que vostès llegiran amb regularitat diària a partir de demà mateix s’inscriuen en la perspectiva d’un autoexamen individual i col·lectiu radical, sense concessions a la literatura al bany de Maria que tant abunda entre nosaltres, els valencians.

Agraïts, de bestreta. I que siga per molts anys.