Toni Mollà ja està per ací de bellnou i ens ha remitit —de segur que per la influència del “colega” que té sobre el cap— el primer sermó de la nova temporada.
Tant A Catalunya com a Espanya, l’esquerra i la dreta, per rivals que siguin o ho semblin, formen part d’un mateix imperialisme polític sempre suspicaç davant d’aquells agents socials amb autonomia de vol i de criteri. Aquesta desconfiança és la primera causa del desengany dels ciutadans més compromesos respecte a les formes tradicionals de participació política. En aquest sentit, la política requereix un replantejament radical del discurs i de la seva pràctica social i un debat serè sobre el valor del capital social del qual parla Robert Putnam com a font d’identitat personal i, al mateix temps, com a factor de dinamització socioeconòmica i cultural. Es tracta de discutir sobre un model d’organització ciutadana contraposat als ideals orteguians segons els quals l’Estat –espanyol o català, això ara tant és– ha de ser guia i motor de la nostra vida social.
Agost no és un mes per escriure, encara menys davant de l’ordinador. El calor sufocant és un flac favor a la meua discutible capacitat d’enfrontar-me a l’abstracció dels conceptes i tractar de concretar-los en paraules. Si en condicions normals la mandra sol aparèixer a la mínima dificultat, barrejada amb la canícula té uns efectes devastadors, literàriament parlant. Tanmateix, en uns dies faré cap a Grècia per passar-hi el que queda de mes i no volia acomiadar-me temporalment de BrigadaMixta sense fer un petit apunt sobre la cançó “política” de l’estiu: la prohibició dels bous a Catalunya. O, més ben dit, sobre l’interminable reguitzell de reaccions cavernícoles que ha generat en la plana major del PP i els seus súbdits autonòmics. És difícil fer una síntesi de totes les barbaritats que s’han pogut escoltar arran de la històrica votació del passat 28 de juliol: la perversió i el despotisme dels dirigents del PP s’han desbordat d’una manera incontrolada. Sense anar més lluny, el seu crit de guerra per defensar el sagnant i retrògrad espectacle taurí ha estat “Libertad!”. Increïble… Allò més greu de tot plegat és que no els tremola la veu quan ho diuen, ni tampoc no els cau la cara de vergonya. Llibertat? Per a què? Per a maltractar, encarnissar-se i sacrificar un animal amb l’únic objectiu que uns altres “animals” diguen uns quants “olés” i passen la vesprada? Talment com Bush -el seu mentor internacional, el seu model- que, en nom de la llibertat, va envair Iraq, tot assassinant centenars de milers d’iraquians. Una cosa els hem de reconèixer: són, de lluny, els millors en l’art de pervertir paraules. Llibertat… Quin descrèdit: pobre mot; pobre concepte. I, per si fora poc, la reclamen ells, els feixistes “educats” i “centrats” del PP. Ells, que ho prohibeixen tot, reclamen llibertat per divertir-se matant animals. Aprenents de Goebbels.
Por increíble que parezca, una gran mayoría de la población -trabajadores incluidos, por lo tanto- considera imposible el acabar con el Sistema Capitalista, como si la Humanidad no hubiera conocido jamás otra forma de organización económico-social. Sin embargo, el capitalismo tiene poco más de dos siglos de existencia, lo cual es un período brevísimo en la historia de nuestra especie, y fue precedido por otros sistemas que acabaron desapareciendo, porque todos ellos se basaban en la injusticia social y en la desigualdad económica, debido a las cuales la armonía social es imposible. 
